Fundació Universitària d'Investigació Arqueològica L'Alcúdia

 Español - Valencià - English
 

::inici  > L'Alcúdia virtual  > Visita virtual al jaciment

L'Alcúdia virtual

Visita virtual al jaciment

Transcripció textual

El matí del 4 d’agost del 1897, un jove que fa treballs d’artigament amb altres obrers desenterra el rostre més enigmàtic de l’escultura ibèrica, la Dama d’Elx, tallada en pedra calcària entre els segles V i IV a.n.e.

La Dama d’Elx és el vestigi més popular dels trobats en aquesta zona coneguda com l’Alcúdia, que en àrab vol dir alteró o turó.

L’Alcúdia és un valuós jaciment i museu arqueològic, situat a dos quilòmetres de la ciutat d’Elx. Conté empremtes de cinc mil anys de vida, des del neolític fins als inicis de l’època islàmica, en què la ciutat s’abandona i cau en la foscor de l’oblit. Les restes de les seues edificacions s’utilitzen durant alguns segles com a pedrera de materials per a la construcció, sobretot de la veïna Elx, i el terreny es cobreix i es transforma en terra per a faenes agrícoles.

A mitjan segle XIX, els germans Aurelià i Pere Ibarra obrin una escletxa de llum sobre el passat de l’Alcúdia, a partir de la realització d’una sèrie d’excavacions. La seua tasca la continuen, els decennis següents, Alejandro Ramos Folqués i la seua família, propietaris de la finca fins que, el 1996, es crea la Fundació Universitària d’Investigació Arqueològica L’Alcúdia, que intenta donar un impuls definitiu al coneixement de la ciutat que va relluir durant centenars d’anys, coneguda com Ílici.

L’ALCÚDIA: LLUM SOBRE ÍLICI

L’Alcúdia, habitada des de fa set mil anys, vivia immersa entre els segles V i II a.n.e. en la cultura ibèrica.

Els ibers de l’Alcúdia estaven fortament influïts per altres pobles de la Mediterrània, amb les quals mantenien relacions, com els fenicis, establits a Eivissa i a les dunes de Guardamar; i els grecs, assentats a les colònies catalanes d’Empúries i Roses, i en alguns altres poblats ibèrics.

De la ciutat que ocupava l’Alcúdia en època ibèrica, les excavacions encara no han posat al descobert superfícies àmplies. Sí que s’hi han trobat restes d’un edifici de tova, que podria ser un temple vinculat a la divinitat de la terra i al culte dinàstic.

La cultura ibèrica va produir a l’Alcúdia materials escultòrics de gran qualitat, com ara guerrers i animals reals i fantàstics.

Aquestes figures tenien una funció religiosa o representativa, relacionada amb les elits locals que governaven la ciutat.

La més singular de les troballes de l’Alcúdia i de tota la cultura ibèrica continua sent la Dama d’Elx. Tallada a finals del segle V a.n.e, apareix envoltada de misteri: sembla una dona, però també podria ser un home; és un retrat o la representació d’una divinitat?; en el seu origen, era un bust o una escultura de cos sencer?

La teoria més estesa és que representa una divinitat femenina, allotjada en un edifici sagrat dins la ciutat i que, per salvar-la d’algun atac exterior, va ser amagada curosament a la muralla de la ciutat, cosa que va permetre trobar-la en excel•lent estat de conservació.

Al sud de l’Alcúdia es va fundar, a les acaballes del segle III a.n.e., una important colònia cartaginesa, l’actual Cartagena.

Pel camí que unia les dues poblacions, els habitants de l’Alcúdia van veure passar els soldats del cartaginés Aníbal disposats a conquerir Roma. I pel mateix camí, però en sentit contrari, va arribar després, per a quedar-se, l’exèrcit romà victoriós.

Els ibers de l’Alcúdia van acceptar sense enfrontaments el seu nou destí com a part de l’Imperi Romà. És en aquesta època quan es documenta per escrit el nom d’Ílici, tot i que segurament era el que designava també la ciutat ibera.

Ílici va ser la capital de la Contestània, una entitat administrativa d’arrel ibèrica, que inclóia l’actual la província d’Alacant i part de les de Múrcia, Albacete i València.

Al llarg del segle II, a l’Alcúdia es van fabricar vasos ceràmics amb una bigarrada decoració pintada: aus estranyes que semblen rapaces i quadrúpedes fantàstics que recorden felins. Al seu costat, es troben representacions d’animals reals i figures humanes que lluiten contra monstres o evoquen llegendes i creences indígenes. De vegades, el motiu principal és un cap aïllat, símbol de la divinitat.

Probablement, es tracta de vasos que decoraven recintes sagrats o de representació, vinculats a l’aristocràcia urbana.

Un dels vestigis més interessants de l’Alcúdia és un mosaic que adornava l’habitació principal d’una casa particular. Segurament el seu propietari va conéixer les cases elegants de la Mediterrània central i va voler evocar-les amb la col•laboració d’artesans locals. En una ostentació d’acceptació de la cultura romana, manà incloure-hi noms ibèrics escrits en lletres llatines, tot i que qui ho va fer va cometre en alguns errors.

Administrativament, la romanització de la ciutat va culminar amb la fundació de la Colònia Iulia Ilici Augusta al voltant de l’any 44, i definitivament, cap al 27 a.n.e. Amb això, la ciutat restava integrada en el cercle de ciutats privilegiades, entre Valentia i Carthago Nova, a la demarcació territorial de la qual pertanyia. Al seu voltant, antigues ciutats ibèriques esdevingueren, en aquestes mateixes dates, municipis romans, com Lucentum, Alacant; i Ilúnum, Hellín. Una inscripció, que es conserva encastada a la façana de l’Ajuntament d’Elx, està dedicada a Titus Estatilius Taurus, cònsol de Roma, patró de la ciutat i possible fundador de l’Ílici romana.

Al moment de la fundació de la colònia correspon un document en forma de taula de bronze que dóna compte d’un repartiment de terres. Són lliurades com a agraïment pels serveis prestats a Roma a deu colons vinguts del sud de la Península Ibèrica, el nord d’Àfrica, la península Italica i les Balears. Els nouvinguts esdevindran la nova aristocràcia d’Ílici.

La major part dels vestigis romans visibles al jaciment de l’Alcúdia es poden datar entre els segles I i III. Descobreixen una ciutat que pren com a inspiració la esplèndida veïna del sud: Carthago Nova.

Les excavacions permeten veure la distribució de les cases, entorn d’un pati amb estany, envoltat d’un pòrtic que dóna pas a les habitacions. Sota el terra queda la xarxa de clavegueres, així com les canonades de plom amb claus de pas per a distribuir l’aigua potable que arribava a través d’un aqüeducte o s’emmagatzemava en aljubs. Dins d’aquest aljub, es trobà una escultura coneguda com la Venus d’Ílici, que s’exposa al Museu Arqueològic d’Elx.

A la ciutat, hi havia dos conjunts termals, un en cada extrem; en sorprenent estat de conservació es troben les termes orientals, on els romans d’Ílici prenien banys d’aigües a diferents temperatures i gaudien d’una piscina que s’ha mantingut quasi intacta fins als nostres dies.

Del que va ser el fòrum romà, la plaça pública on tenien lloc negocis i judicis, a penes resten alguns espais.

Sí que hi són evidents les restes de la muralla que, en el seu dia, va rodejar la ciutat, i després es va veure desbordada pel creixement de la població.

Al Museu de l’Alcúdia, es troben també objectes mobles, ornaments, relacionats amb la vida quotidiana i les activitats laborals. Aquest conjunt de tocador de plata segurament pertànyer a una dama rica; inclou un flasconet amb dosificador, paleta per a barrejar cosmètics, espàtula i culleretes.

Ílici, convertida en la ciutat més important de l’entorn, es relaciona amb la mar pel Portus Ilicitanus, on hui es troba Santa Pola. De les seues aigües es va rescatar el sarcòfag de Proserpina, conservat al Museu Arqueològic de Barcelona. Possiblement un comerciant pròsper d’Ílici manà tallar-lo a Roma, però el vaixell que el duia va naufragar un poc abans d’arribar a port.

A mitjan segle III, l’Imperi Romà i, per tant, Ílici, vivien temps de decadència: els serveis públics estaven deteriorats i la ciutat havia perdut la lluentor d’abans.

En aquesta època de crisi, es va afermar el cristianisme que, al segle IV, es trobava ja establit a Ílici.

A aquest moment corresponen les restes d’una basílica amb absis situada al sud del jaciment. A dins, un mosaic policrom amb restes d’una escena figurada i paraules escrites en grec.

La ciutat es va reconstruir utilitzant com a pedrera de materials els edificis en desús que li donaren esplendor en època romana. Els visigots, procedents del centre d’Europa i convertits oficialment al cristianisme, ocuparen gran part d’Hispània i van fer d’Ílici seu episcopal, la ciutat on residia el bisbe. El bisbe no únicament era l’administrador dels béns de l’església, sinó també el representant del poder civil de la ciutat.

Al segle VI, els romans d’Orient, cristians ortodoxos de cultura grega, es van proposar reconstruir l’imperi. Van conquerir el nord d’Àfrica i part de la costa mediterrània. Ílici restà integrada a l’òrbita bizantina i el grec es tornà a sentir als seus carrers.

Davant l’arribada dels bizantins, el bisbe i els seguidors dels visigots van fugir a la ciutat d’Elo, prop de l’actual Hellín. Poc després, el rei visigot Suintila n’expulsarà definitivament els bizantins i Ílici tornarà a ser seu del bisbe.

Al segle VIII, aprofitant les lluites de poder entre els visigots, els àrabs musulmans iniciaren la conquesta de la península. Un noble visigot cristià, Teodomir, va pactar amb els àrabs una certa autonomia per a set ciutats a canvi del pagament d’una sèrie de tributs. Ílici n’era una.

L’indret, però, on visqueren setanta-cinc generacions d’homes i dones no va perdurar molt de temps. Els musulmans, que l’anomenaven Ils, la van anar abandonant en benefici d’una nova ciutat de la qual va heretar, encara que alterat, el nom: Elx.

El lloc que ocupava Ílici va ser denominat, d’aleshores ençà, l’alteró, que en àrab es diu al-Kudia.

La Alcudia, Luz para Ilici

Una producción del Taller Digital para la Universidad de Alicante y la Fundación Universitaria de Investigación Arqueológica La Alcudia
Operador de cámara y editor, Javier Cabrera
Ayudantes de cámara, Pilar Ruiz y Óscar Oncina
Ayudante de edición, Pilar Ruiz
Técnico de postproducción y autoría DVD, Óscar Oncina
Locutor, Francisco Guarinos
Compositor de la música original, José Antonio Bornay
Asesores históricos, Lorenzo Abad y Mercedes Tendero
Guionista y realizador, Javier Cabrera
Con agradecimiento a
Museo Arqueológico de Elche "Alejandro Ramos Folqués" – MAHE
Museo Arqueológico Provincial de Alicante – MARQ
Museo del Mar, Santa Pola
y a todo el equipo humano de la Fundación Universitaria de Investigación Arqueológica La Alcudia
 
  • Universidad de Alicante
  • Diputación Provincial de Alicante
  • Ayuntamiento de Elche
  • Generalitat Valenciana: Conselleria de cultura i sport
  • Fundación CajaMurcia
© Fundación Universitaria de Investigación Arqueológica L'Alcúdia
 
Página mantenida por el Taller Digital de la Universidad de Alicante